Montserrat Sampietro

Glossari para los Teixits Gestuals

2011 ARTlinavalero. Barcelona

Quan la Lina i jo ens vam conèixer ens vam entendre de seguida, i crec que no podia ser d’una altra manera. Uns dies després vaig veure les seues pintures sobre fusta i me’n vaig adonar de què m’estava parlant d’una cosa coneguda com si no l’hagués vist mai. Aquelles faldetes de la sèrie Teixits gestuals eren visions renovades, originals, d’un motiu que tenim allotjat a la memòria les dos xiquetes de Fraga que vam ser.

Ja fa anys que em pregunto per la utilitat de l’art i tinc clar que serveix per a moltes coses però, fonamentalment, és una via de coneixement. Entenc l’art com un exercici intel·lectual que es proposa des de la visualitat; com una manera d’explicar-nos el món, com la ciència ho fa amb els seus procediments o la música amb els propis. I a les pintures de la Lina hi trobo aquesta via, un camí que enllaça els records, la memòria, amb el present. De fet, què és aprendre sinó construir enllaçant les dades noves amb les que ja teníem? Així, doncs, miro d’ordenar tot seguit per conceptes el que he après.

Moviment

La sèrie Teixits gestuals no és una catalogació d’estampats o motius de la indumentària tradicional fragatina sinó una experimentació sobre el dinamisme: és la suma del motiu més l’ús que se’n fa. Podríem dir que es tracta d’una plasmació del tantes vegades comentat moviment de les dones de faldetes al caminar, aquell “dilluns, dimarts…” que, sorprenentment, no necessita de la imatge de la dona per suggerir la seva presència. L’estampat està viu, per això surten arrugues, plecs, ombres i talls, elements que la Lina combina evitant la simetria i buscant les imperfeccions pròpies de qualsevol cosa que es belluga.

Motius

Els protagonistes indiscutibles dels teixits son els motius florals, tot un festí botànic que adquireix significació en mans de la Lina. Podríem llistar les espècies de plantes que els han inspirat, perfectament reconeixibles però també estilitzades, gràcies a la necessària abstracció que les ha convertit en un estampat i les ha encaixat en un ritme plàstic de ressonàncies ancestrals. La figura humana gairebé no apareix però s’intueix pel moviment, per la vida que destil·len els teixits. En algun moment veiem un personatge oriental, un fragment d’orella o de rostre però mai no és ningú concret. Descobrim, això si, una fauna extraordinària que ens transporta a terres llunyanes, exòtiques. De vegades, l’abstracció a que queden reduïdes les imatges fragmentades encara fa més intens el misteri d’aquestes criatures. El motiu central, quan n’hi ha, mai està al mig, accentuant així la sensació de dinamisme.

Superposicions

Es produeixen superposicions per diferents procediments. Per una banda, hi ha juxtaposicions casuals: el serrell d’un mantón que cau sobre una faldeta o un davantal que deixa veure la falda que hi ha a sota; per l’altra banda, hi ha juxtaposicions construïdes com en els quadres amb grans retalls quadrats en què una tela fa de marc per l’altra. I també n’hi ha d’impossibles com aquelles que semblen un collage i que barregen fragments que hom diria que pertanyen a escales diferents o, més ben dit, a realitats diferents, com quan un detall s’acompanya d’una imatge captada des de lluny.

Fragment

No hi ha res que exciti més la imaginació i el desig de mirar que la visió parcial de les coses. Les imatges dels quadres de la Lina sempre suggereixen que hi ha més, que formen part d’un tot. Aquesta impressió es veu reforçada per la pintura que s’estén, impertorbable, pels laterals del quadre, embolicant-lo com si fos una heura acolorida.

Tot i que mai veiem la peça de roba sencera, no tenim la sensació que se’ns amaga alguna cosa perquè la Lina aconsegueix descobrir tot un món nou a partir del detall. Ens acaba interessant més la imatge truncada que la visió global, més l’evocació que la descripció, el suggeriment que la definició. El format quadrat contribueix a augmentar la sensació d’arbitrarietat, com quan ens ensenyen un retall de roba a la botiga i imaginem totes les possibles i fantàstiques indumentàries que en sortirien.

Color

El color, que ha pres com a referència el cromatisme dels teixits originals, en la pintura es transforma en pura matèria pictòrica. Aplicat de vegades amb intensitat, de vegades amb delicadesa, es mostra tant fort i espès com subtil i transparent, reforçant així el dinamisme de les pròpies teles i dels estampats que creixen com la matèria orgànica que els inspira. Sovint hi ha tons com el blau, el blanc o el taronja que dominen individualment el quadre i que, amb nombroses gradacions, configuren una explosió monocroma. Altres vegades, el joc es basa en el contrast vibrant.

Procés

La Lina va començar a pintar els seus teixits l’any 2004 i dona per conclosa la sèrie el 2009. En aquest període ha anat agrupant les obres en sèries alhora que s’han anat produint canvis en l’estil: des d’un treball més minuciós i definit al principi fins la pinzellada lliure i expressiva de les obres més recents. El procés de treball, però, sempre és similar i, sobretot, minuciós: comença per la documentació exhaustiva a través de la fotografia, amb la qual ha recollit centenars d’imatges d’indumentària fragatina; després arriba el dibuix, la base de color i, finalment, el volum, al qual hi afegeix transparències o veladures que atorguen vivacitat i que es fan més presents en les últimes obres, cada vegada més abstractes, més universals.